El Fòrum d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (FHAR) ha començat el dimarts 23 de novembre amb una taula rodona sobre els desafiaments pandèmics urbans i d’habitatge en la que s’han compartit les millors experiències o iniciatives liderades per diferents ciutats europees per afrontar els impactes i els reptes de la pandèmia en les polítiques urbanes i d’habitatge. Ha comptat amb la participació del director de LSE Cities, Ricky Burdett; el regidor de desenvolupament urbà de l’Ajuntament de Berlín, Florian Schmidt; el tinent d’alcalde de París, Ian Brossat, la regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín; i la membre del comitè executiu de l’International Union of Tenants (IUT), Barbara Steenbergen. Ha moderat la taula la periodista de El Crític.cat, Laura Aznar.
Burdett ha donat el tret de sortida a les jornades parlant sobre com cal crear comunitats integrades en les ciutats del segle XXI. Segons ha explicat, “les ciutats que representem són molt diferents pel que fa a la seva ubicació, les seves dinàmiques de creixement i altres temes relacionats amb el sector mediambiental i de l’habitatge”. Burdett ha centrat la seva intervenció en el cas de Londres, una ciutat que, tot i el Brexit, està creixent considerablement a causa dels moviments migratoris i també a causa d’una taxa de natalitat alta, un fet que impacta directament sobre l’habitatge. “El creixement de Londres pot ser positiu, però ha de romandre dins dels seus límits. L’habitatge ha de respondre a aquesta condició”, ha afegit.
Segons ha explicat Burdett, el sol a la capital britànica té un preu molt elevat i hi ha un percentatge molt alt de gent que viu en la pobresa, per sota d’un llindar acceptable, amb una esperança de vida menor. A Londres occidental, la mitjana és de 84 anys, mentre que a Londres oriental, és de 7 anys menys. “És important saber on proveïm aquest habitatge, com i a on es troba, i com està connectat amb el transport públic”. Per tal de fer front a aquesta problemàtica, Burdett ha donat importància a la necessitat d’integrar un transport públic a la ciutat, clau per al desenvolupament de Londres. En aquest sentit, el director de LSE Cities ha definit àrees de regeneració que estan molt connectades amb el transport públic i que permeten una densitat d’usos i un percentatge més alt d’habitatge social. “Gràcies al bon transport públic s’estan triplicant els nivells de densitat i els nivells més alts d’habitatge assequible, en alguns casos assolint el 50%”, ha apuntat. Segons ha explicat, uns 80.000 habitatges assequibles es construiran a la ciutat en els propers 8 o 9 anys, equilibrant el dèficit dels anys anteriors.
El director de LSE Cities també ha aprofitat la seva intervenció per parlar del Londres olímpic des de la perspectiva d’habitatge. Segons ha explicat, la ciutat anglesa es va inspirar en el model de Barcelona ’92 per tal de relligar la ciutat amb el mar i donar-li un teixit de continuïtat. L’est de Londres és una de les zones més deprimides i el seu objectiu és que, 20 anys després dels Jocs Olímpics de Londres, les persones que visquin en aquella zona tinguin les mateixes oportunitats socials i econòmiques que altres veïns de la zona. “Ens hem de concentrar molt en l’habitatge”, ha afegit.
Berlin, París i Barcelona: casos d’èxit
A continuació, ha tingut lloc la taula rodona per parlar de les millors experiències liderades per diferents ciutats europees. El regidor de desenvolupament urbà de Berlin, Florian Schmidt ha parlat de la tendència que hi ha a Berlin pel que fa al mercat de lloguer, el qual actualment representa un 80% respecte el 20% de propietaris que viuen al seu habitatge. En aquest sentit, Schmidt ha afegit que es tracta d’un problema que s’està contagiant a les ciutats. Per fer-hi front, ha explicat algunes iniciatives que s’estan duent a terme a la ciutat alemanya. La congelació de lloguers a Berlin durant cinc anys -mesura que actualment està aturada pel constitucional-, l’ordenança contra el mal ús de l’habitatge, les àrees de protecció del veïnat, el dret al tempteig i compra per lliure entre empreses públiques en àrees de gentrificació són algunes de les mesures que s’han dut a terme. Schmidt també ha volgut posar en valor les iniciatives de la societat civil, com ara la votació popular Deutsche Wohnen & Enteignen, i l’acció contra els desnonaments 200 Häuser, la qual es va inspirar en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). El regidor de desenvolupament urbà de Berlin també ha parlat de plans a llarg termini. Segons ha explicat, el model a seguir és el de Viena. “Actualment el mercat d’habitatge públic i cooperatives és del 25%, però volem arribar al 50%. És un camí llarg, però possible”, ha explicat. Per exemple, al seu districte, Fridrichshain-Kreuzberg , aquesta xifra és del 28%.
El regidor també ha volgut parlar de l’impacte de la pandèmia en l’urbanisme, la qual ha donat lloc a iniciatives en l’espai públic, com ara l’increment del carril bici, espais temporals de joc, terrasses per a la restauració, els anomenats parklets de barri, ‘ciutat fora -per traslladar activitats a l’exterior-, i els suberblocs, model inspirat en les superilles de Barcelona. “Els moviments que lluiten per al dret a l’habitatge i per l’espai públic cada vegada s’estan unint més i estan guanyant força”, ha explicat. “La pandèmia ha estat un laboratori per a facilitar mesures que abans havien estat molt complicades de posar en marxa”, ha afegit.
El tinent d’alcalde de París, Ian Brossat, ha estat l’encarregat de parlar sobre el cas de la capital francesa durant la pandèmia. Brossat ha volgut posar de manifest la dificultat que tenen certs sectors socials per viure i treballar a la ciutat. “La pandèmia ens ha portat a accelerar encara més les nostres polítiques de desenvolupament d’habitatge assequible”, ha explicat. En aquest sentit, Brossat ha explicat que París és una citat que a principis del 2000 tenia un 13% d’habitatge públic, mentre que actualment n’és el doble. Tenim un habitatge públic d’un 24% i el nostre objectiu és arribar al 30% el 2030”, ha apuntat. “Avui un de cada quatre parisencs viu en un habitatge públic. El lloguer s’està desvinculant dels preus de mercat. L’important és la continuïtat d’aquestes polítiques, desenvolupat habitatge social i no limitar-lo per poder acollir tots els grups socials”, ha afegit. En concret, Brossat ha posat l’exemple d’un bloc de pisos d’oficines que ha passat a ser habitatge social. “En una ciutat com la nostra, hi ha molt poc sòl disponible, de manera que un dels potencials que té París per desenvolupar habitatge social passa per aquesta via”, ha explicat.
Brossat també ha fet menció al paper del sector privat, a la regulació dels preus dels lloguers i a la posada en marxa de polítiques estrictes per frenar el lloguer de pisos de curta estada per part d’AirBnB. Segons ha explicat, gràcies a la pandèmia s’ha reduït considerablement el nombre de turistes i, en conseqüència, s’han triplicat el nombre d’habitatges llogats a llarg termini. “Aquesta crisi que hem viscut ens ha de portar a desenvolupar polítiques públiques perquè l’habitatge sigui més assequible i per permetre que aquelles persones que fan que la ciutat funcioni hi puguin viure sense haver de marxar a una o dues hores de la ciutat.
Al seu torn, la regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín, ha intervingut a la taula rodona per compartir l’experiència de Barcelona, ciutat on des del passat 2015 s’està fent un impuls molt fort en habitatge públic. “Per a la ciutat de Barcelona, tenir més de 2.000 habitatges en obres o a punt de començar-les, dels quals un 80% seran habitatges de lloguer, és històric”, ha explicat. Martín també ha volgut posar en valor les accions innovadores que s’han fet des del consistori per frenar l’especulació. Un exemple és la política de compres per tal d’adquirir blocs d’habitatge a preus de mercat a zones cèntriques on l’Ajuntament no disposa de sòl. Des de 2015 l’Ajuntament de Barcelona porta 1.000 habitatges comprats amb un inversor municipal de 124 milions d’euros. Un altre exemple són els diferents programes de captació d’habitatges privats. “Arrel de la pandèmia hi havia molts habitatges d’ús turístic desocupats. Vam fer una crida per tal d’arribar a un acord amb aquestes propietats. A dia d’avui hem reallotjat unes 130 famílies en situació d’emergència habitacional en aquests habitatges”, ha comentat la regidora. També ha destacat l’habitatge industrialitzat, el qual va començar amb els allotjaments dotacionals APROP, reconeguts i valorats molt positivament. “Hem de fer habitatges més eficients, però també ho ha de ser el procés constructiu per tal que es redueixi l’impacte mediambiental”, ha afegit. Finalment també ha volgut posar com a exemple el conveni amb les cooperatives i la recent posada en marxa d’accions de col·laboració públic-privada amb el sector. De fet, fa pocs dies se signava la constitució de la primera empresa mixta amb l’objectiu d’aportar 45.000 habitatges a Barcelona.
Finalment, Martin ha volgut destacar la importància de treballar conjuntament a nivell europeu. Segons ha explicat, cal observar tots els referents. “Ens han ensenyat que, més enllà de la promoció pública, necessitàvem construir també aliances i fer créixer tots els sectors capaços de produir i gestionar l’habitatge”, ha explicat.
L’habitatge, un bé social
Per acabar, la membre del Comitè Executiu de la International Union of Tenants, Barbara Stengenberg, ha fet una valoració global i ha compartit totes les impressions de cada un dels ponents. Entre elles, també s’ha compartit la problemàtica de les competències municipals i estatals a l’hora de posar en marxa noves lleis.
“Ja sabem que no tenim prou habitatge assequible, ara ha arribat el moment de plantejar-nos què podem fer-hi al respecte”, ha apuntat. Stengenberg també ha posat en valor les diferents iniciatives que s’han posat en marxa des de Berlin, París o Barcelona per impulsar l’habitatge assequible, controlar els preus dels lloguers, fer front a la gentrificació i aturar els desnonaments. “No pot ser que l’habitatge s’hagi convertit en un producte i no en un bé social”. Una d’aquestes accions que ha valorat positivament ha estat la col·laboració públic-privada per tal d’establir noves aliances per recuperar la influència a les ciutats i fer que tornin a ser espais on la gent pugui viure-hi de manera assequible.
