Desirée Fields és geògrafa urbana a la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i va participar en les Jornades d’Habitatge organitzades a finals d’octubre per l’Ajuntament de Barcelona. Durant el seminari “L’habitatge, entre l’especulació i la vida”, Fields va defensar la participació directa de la ciutadania en els processos de transformació de la ciutat.
“Crec que la participació real, el poder de presa de decisions i no només la consulta, és fonamental per a satisfer les necessitats d’habitatge dels residents i podria donar lloc a alguns models d’habitatge més innovadors”, assegura Fields en una entrevista.
A més de potenciar la participació significativa dels residents de la ciutat, Fields fa una crida a promoure models d’habitatge de caràcter no especulatiu i sense ànim de lucre, com les associacions d’habitatge. “Aquests models requereixen un subsidi estatal molt inferior a llarg termini, donen veu als residents en la presa de decisions i són menys vulnerables a les caigudes del mercat”.
En el primer seminari de les Jornades d’Habitatge, Fields va parlar sobre la “financiarització” dels paisatges urbans, és a dir: com els immobles, infrastructures i altres elements de construcció urbana van acabar convertits en moneda de crèdit dins el sistema financer. Arran de la crisi econòmica global i les conseqüents polítiques d’austeritat, els habitatges van ser una de les estructures més afectades per aquest fenomen.
La geògrafa urbana admet que és “difícil” trencar aquesta nova relació entre habitatge i finançament però que, per aconseguir-ho, cal que la gent més afectada continuï lluitant contra aquests processos. “Ja que la financiarització és un procés global amb impactes locals, és important que els moviments socials locals estableixin xarxes de col·laboració per construir un poder translocal i transnacional alhora”, explica.
El mercat de l’habitatge al Regne Unit
Segons dades del 2012 (últimes disponibles), més de la meitat de la població del Regne Unit viu en un habitatge en propietat (un 64%), ja sigui amb hipoteca o sense. Alhora, poc més de la tercera part dels anglesos viuen en règim de lloguer, ja sigui en el sector privat (18%), en un habitatge propietat de les associacions d’habitatge (habitatge social privat, 10%) o en un habitatge social de propietat pública (8%).
Els efectes de la crisi financera de 2008 van ser menys greus però, tot i així, el govern britànic també va haver d’aplicar mesures d’austeritat que van afectar els arrendataris d’habitatges socials, les associacions d’habitatge (proveïdors d’habitatges socials privats) i el sector privat de lloguer.
Les retallades de finançament per part de les autoritats locals han minat l’atenció residencial per a persones joves sense llar, obligant-les a traslladar-se a diferents ciutats o regions del país. L’oferta d’habitatges accessibles és cada vegada menor i, alhora, cada vegada menys persones poden accedir als subsidis per a l’habitatge.
Els efectes de la bombolla al Regne Unit
A diferència d’altres països europeus, al Regne Unit no hi va haver una crisi sistèmica provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària: al país anglosaxó es va viure una inflació dels preus immobiliaris durant la dècada del 2000 (sobretot a l’àrea metropolitana de Londres) i, de sobte, una caiguda dels preus entre 2008 i 2009.
Tot i així, com adverteix Fields, els preus van caure “només” al voltant d’un 14% (comparat amb el 36%-50% d’Irlanda). El mercat immobiliari britànic va començar a recuperar-se l’any 2009, molt abans que Espanya i Irlanda, i els preus van pujar quan a la resta del món baixaven.
“Hi ha molta gent preocupada perquè sembla que s’està creant una nova bombolla, una que sembla dirigida pels grans propietaris: els inversors internacionals que fan servir la fórmula de «comprar per llogar»”, adverteix Fields, que també alerta sobre la falta d’habitatges derivada de la falta d’inversió pública en la construcció.
La conseqüència de tot plegat és que els joves no poden permetre’s comprar un habitatge, fenomen que al Regne Unit rep el nom de “generació renda”. D’altra banda, la manca d’una normativa sobre el lloguer privat fa que els llogaters estiguin desprotegits i hagin de fer front a problemes de qualitat i envelliment dels habitatges pel seu compte.
“La crisi de l’habitatge al Regne Unit és el resultat de privilegiar la propietat i no tenir en compte l’habitatge social”, assegura Fields. Aquesta situació afecta especialment les persones amb menys recursos, que estan sent desplaçades no només de la seva llar sinó també de les ciutats on viuen; alhora, però, la crisi de preus i d’oferta també està colpejant la classe mitjana.