Responsables d’habitatge dels ajuntaments de Barcelona, París, Montreal i Londres s’han reunit per parlar sobre l’impacte de la crisi de la Covid-19 en l’habitatge en una trobada online d’accés obert organitzada dins el marc de les reunions pràctiques d’habitatge de la Comissió d’Inclusió Social, Democràcia Participativa i Drets Humans de l’organització mundial Ciutats i Governs Locals Units (CGLU). En aquesta sessió hi han participat la regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín; el tinent d’alcalde d’Habitatge i Desenvolupament Residencial de l’Ajuntament de Londres, Tom Copley; el tinent d’alcalde d’Habitatge de París, Ian Brossat, el responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Montreal, Robert Beaudry; i l’ex-relatora de les Nacions Unides sobre el Dret a un Habitatge Adequat, Leilani Farha. També hi han participat la secretària general de CGLU, Emilia Sáiz, i el copresident de la Comissió d’Inclusió Social, Democràcia Participativa i Drets Humans de CGLU, Patrick Braouezec.
La crisi sanitària de la covid-19 i la consigna de tots els governs mundials de demanar a la gent que es quedi a casa ha posat l’habitatge al centre del debat. Ens hem hagut de preguntar què passa amb qui no té una casa on confinar-se o qui no en té una d’adequada, tal com ha destacat l’ex-relatora de les Nacions Unides sobre el Dret a un Habitatge Adequat, Leilani Farha, en la introducció del debat. Farha, però, ha fet una crida a mirar més enllà i aprofitar l’oportunitat per posar l’habitatge al centre del debat, tractar-la com un dret i no com una mercaderia i fer que els col·lectius més vulnerables no siguin els perdedors d’aquesta pandèmia.
Fer front a l’emergència
El primer que han hagut de fer les ciutats ha estat reaccionar a una situació d’emergència i, en aquest sentit, s’han trobat amb unes problemàtiques molt semblants: buscar llocs on acollir les persones sense sostre perquè puguin complir el confinament i els impagaments de lloguers de les persones més vulnerables.
En aquest sentit les solucions han estat semblants, tot i que adaptades a la situació de cada ciutat. Totes les ciutats han buscat allotjament per les persones sense sostre en hotels i altres instal·lacions que han quedat buides i inutilitzades durant la pandèmia. Tot i això, no ha estat fàcil, ja que la crisi ha posat en tensió les estructures existents. “Amb aquesta crisi ens hem adonat que no teníem la resiliència que crèiem. Això no és important quan les coses van bé, però ens n’adonem en moments de crisi”, explica el responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Montreal, Robert Beaudry. Un fet clau a Montreal on la gentrificació que ha arribat de rebot de les altres metròpolis canadenques ha portat a l’especulació, al creixement de lloguers de curta durada, a l’especulació i a l’augment dels sense sostre.
L’altre gran problema al qual han hagut de fer front ha estat l’impagament de lloguers. Moltes famílies han vist reduïts els seus ingressos i no han pogut fer front a uns preus que, a més a més, estan molt per sobre de la capacitat adquisitiva de la població en ciutats com Barcelona, tal com recorda la regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín. Leliana Fahra ja en la introducció ha manifestat com un o dos mesos d’inestabilitat econòmica no haurien de ser un problema tan greu, si els preus depenguessin dels ingressos familiars i no del mercat.
Els Ajuntaments han coincidit en una primera mesura d’emergència per fer front a la situació: aturar els processos de desnonament de manera temporal. I, en algunes ciutats, s’han previst altres mesures per ajudar econòmicament aquestes famílies. En aquest sentit Martín destaca l’actuació del Govern espanyol que “ha estat inversa a la de la crisi de 2008” impulsant pròrrogues dels contractes de lloguer i moratòries en les hipoteques o lloguers de grans propietaris. També l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat una moratòria en les quotes del parc d’habitatge públic i una rebaixa per aquells que ho necessitin i un paquet de mesures de 2,5 milions d’euros. Ara bé, ha recordat que moltes d’aquestes mesures deixen de banda a una part de la població molt vulnerable que viu rellogada o treballa sense contracte i que no s’hi pot acollir.
L’habitatge post covid-19, no repetir els errors de 2008
Fahra ha dit en la introducció, i tots els participants ho han corroborat, que els problemes causats per la pandèmia no són nous, sinó que el que ha passat és que s’han accentuat problemes que ja s’arrossegaven de feia anys. Per això, un cop resolta l’emergència, cal mirar més enllà. També cal no oblidar d’on vénen aquests problemes per no repetir errors del passat. “Tenim molt present el 2008 i no hi volem tornar”, ha dit Martín.
Com hem dit totes les ciutats han establert moratòries o han aturat desnonaments, però totes aquestes famílies hauran de seguir pagant el lloguer o fer front a deutes quan passi la pandèmia. Per afrontar-ho tots els representants municipals han parlat de la necessitat de regular d’alguna manera el preu del lloguer. El tinent d’alcalde d’Habitatge de París, Ian Brossat, ha parlat de com d’important és això també pel model de ciutat. “Personal sanitari, treballadors públics i, en definitiva, els que han ajudat a fer front a la crisi i fan funcionar les ciutats ja no es poden permetre viure-hi”, ha explicat Brossat, que també ha dit que a París ja existeix una regulació del preu màxim de lloguer però ha demanat complicitat dels governs per fer-ho efectiu. El tinent d’alcalde d’Habitatge i Desenvolupament Residencial de l’Ajuntament de Londres, Tom Copley, ha coincidit en aquest últim punt quan ha explicat que des de l’Ajuntament de Londres es demana aquesta intervenció en els preus del lloguer però no tenen competències per fer-ho.
L’altra gran eina de la qual s’ha parlat és l’habitatge protegit. En aquest sentit la situació de cada ciutat és diferent. Montreal compta amb iniciatives per construir un percentatge d’habitatge assequible en les noves construccions i París té un bon parc públic. Copley, en canvi, ha explicat que a Londres, tot i que hi havia hagut un bon parc públic de lloguer, el mercat ha anat guanyant terreny. Martín ha denunciat que el parc públic a Barcelona és pràcticament inexistent, al voltant de l’1%, fruit de polítiques que han fet que l’habitatge públic anés perdent la qualificació i tornés a mans privades. Les estratègies són diferents segons la realitat de la ciutat, però totes tenen clar que l’augment del parc públic és una aposta que cal fer.
Per últim s’ha parlat de dues problemàtiques molt específiques relacionades amb la Covid-19. Per una banda la recuperació d’apartaments turístics pel mercat de lloguer. En aquest sentit Martín ha destacat que cal anar amb compte, ja que a Barcelona s’ha detectat que alguns propietaris d’allotjaments turístics estan oferint contractes de temporada fraudulents. I, per altra banda, la recuperació d’oficines que quedaran buides si s’estén el teletreball. En aquest sentit Copley ha alertat que cal vigilar que no es transformin en habitatges de baixa qualitat.
En resum, la trobada ha servit per constatar el paper de les administracions municipals en la gestió dels problemes més immediats de la població, com ara l’habitatge, ja que són les que li queden més a prop i no poden ignorar-lo. I també la seva potencialitat de cara a pensar com volem viure després de la covid-19, però també la necessitat de comptar amb la complicitat de governs, agents privats i altres organitzacions per resoldre una problemàtica que és de tots.